Un 23 de juliol de 1936 es fundava el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Una organització que va néixer amb el caràcter obert propi de l’època dels fronts populars i amb una marcada vocació de lluita antifeixista entesa com el marc que ofert per a reunir gent de diverses procedències i idees molt diverses.
Després, seria el partit que en l’antifranquisme es va plantejar esdevenir el Príncep Modern, en sentit gramscià, de Catalunya, és a dir, l’intel·lectual orgànic col·lectiu portador de valors alternatius en el procés de reconstrucció de la raó democràtica i d’un sistema polític i social avançat.
Avui, un dia 23 de juliol més, volíem centrar-nos en possiblement allò que el PSUC—entre molts altres encerts i alguns errors, és clar— va fer bé. Avui teniem ganes de recordar com aquest partit va ser capaç de canviar ell mateix a mesura que s’articulava amb la seva propia societat i els canvis bestials que aquesta estava experimentant; per dirigir moral i intel·lectualment a la vegada que s’impregnava.
